Polítics amb visió de futur

Un polític, en el moment del seu relleu, va lliurar tres sobres al seu substitut, tot dient-li que quan estigués molt apurat els anés obrint per ordre. El seu contingut li podria ser de gran utilitat per orientar-lo.
L’exercici del poder té les seves complicacions i, passat un temps, el successor es trobà davant d’un seguit de problemes per als quals no veia solució, així que el nou càrrec decidí obrir el primer sobre amb una nota que deia: “Parli malament de mi. Jo tinc la culpa de tot”. Encara que no li va agradar massa el consell el va posar en pràctica; amb molt bons resultats.
Al cap d’uns mesos les coses tornaven a complicar-se i decidia obrir el segon sobre: “Amb les estructures actuals no es pot fer res. Canvii-les” I començà a fer una reforma estructural, potser no massa important, però que li va aportar una millor imatge.
Va arribar a un punt, tanmateix, al cap d’un temps, en què aquestes reformes no van ser suficients i va haver d’obrir el tercer sobre, malgrat saber que era el darrer recurs de què disposava. “Comenci a escriure els tres sobres pel seu successor. El seu relleu és imminent”.
Mayor Zaragoza reproduïa aquest conte rus en una article al diari “El País” ja fa uns anys.
Sóc del parer que un càrrec public, ja sigui polític o tècnic, ha de treballar com si hagués de perdurar sempre en aquesta funció. Ha de marcar-se fites a mig i llarg termini. No es pot treballar pensant en obtenir només resultats immediats. Una programa de treball ha de mirar més enllà, s’ha de tenir visió de futur i anar aportant tot el que estigui a les nostres mans.
Tot i això, hem de pensar que els càrrecs son efímers: avui hi som i demà podem no ser-hi. La vida canvia i, encara que tots som necessaris, ningú és imprescindible.
El que hem de procurar sempre és aportar el nostre granet de sorra en la construcció d’una ciutat, d’una societat millor.
Anuncis

Xarxes socials i educació

Aquest estiu es va plantejar a Alemanya si les xarxes socials havien de formar part del currículum escolar.  A partir d’aquí vaig pensar amb l’alumnat dels nostres centres., cal ensenyar el funcionament de les xarxes a l’escola? No té una resposta fàcil però el que si que podem afirmar és, que si les xarxes socials les fa servir l’alumnat en la seva relació, l’escola no en pot quedar al marge, (i la família tampoc). Us plantejo interrogants i materials per la discussió.
Quan parlem de xarxes socials ens estem referint d’entrada a Twitter, Tuenti, Facebook,  però també d’altres que ens poden ser d’utilitat a l’aula com els blocs, Google docs, wiquis, Dropbox, Moodle, etc. (Alguns recursos útils; Guías de ayuda para la configuración de la privacidad y seguridad en redes socials, Manual de Facebook, Manual de Twitter,
Tanmateix podem incloure en aquest concepte d’altres xarxes socials que es fan servir com a entorns d’aprenentatge, com seria el cas de SocialGO, EDMODO o Ning. Son xarxes que permeten la creació de grups privats (per una classe o un curs). Aquestes xarxes es poden fer servir per crear comunitats d’aprenentatge entre docents com Internet en el aula. i Red magistral Aula Red Podeu mirar els treballs de Juan José de Haro. (Més informació a: Que son xarxes socials, Xarxes socials educatives, Xarxes socials amb socialGo)
L’ús de es xarxes com entorn educatiu i d’aprenentatge ens pot ser útil per crear comunitats, per afavorir la motivació i per fomentar la participació en l’aprenentatge
Es tracta d’aprofitar els recursos que fa servir l’alumnat (classe fora de l’aula) la qual cosa comporta un ensenyament continu i en conseqüència un treball del professor més enllà de l’horari lectiu.
Si ens preguntem quines aplicacions en línia poden fer servir, o quins projectes o activitats poden desenvolupar en entorns de xarxa social, poden trobar algunes propostes com l’experiència de Gregorio Toribio feta amb Twitter a primària,  on la que la classe opina, aporta coneixements, investiga, i en la seva xarxa social Altres experiències les trobem a batxillerat com crea grups privats al Facebook,  per exemple, per realitzar treballs en equip o per discutir temes amb tota la classes i el professor. (Recursos: EduTwitter, 10 formes de fer servir el Twitter a l’aula, Crear una xarxa privada amb els alumnes )
Finalment ens hauríem de plantejar la conveniència d’incloure l’ús de les xarxes socials dins de la programació de la formació del professorat, ja que aquest ha de ser-ne coneixedor i ha de tenir-ne una visió crítica , així com també els pares i les mares, especialment dels adolescents.
Pensem que allò que fan servir l’alumnat constantment no pot quedar al marge de l’educació i per tant el professorat i les famílies hem de ser-ne coneixedors.

————————————————

Recursos per fer servir amb l’alumnat o els fills:

  • Si no lo haces en tu vida normal, ¿por qué lo haces por Internet?
  • Mi vida a lo Facebook
  • No lo digas por Internet
  • Think befeore you post, fotos
  • ¿Tienes privacidad de verdad en las redes sociales?
  • Antes de colgar tu imagen en la web… piénsalo
  • Altres:

  • Tutorial: Como proteger nuestra cuenta de Facebook. Listas, Seguridad,
  • Bloquear Personas, y mas
  • Redes sociales y privacidad
  • Alfons Roig

    Alfons Roig Izquierdo, (Bétera, Camp de Túria 4 de juliol de 1903 – Gandia, Safor 11 de maig de 1987) sacerdot, professor i escriptor.

    Com a crític d’art, va ser un dels primers en parar l’atenció en l’art abstracte. Va ser també un enamorat de l’Impressionisme de Van Gogh i Matisse, de l’art de Picasso i Kandinsky, en els temps difícils de la dictadura del general Franco. Va centrar els seus esforços en ensenyar, descobrir i donar a conèixer l’art modern i els corrents artístics d’arreu d’Europa, que, malauradament, eren prohibides i ocultades en Espanya. Obrir els ulls als artistes joves, aqueixa fou la seua tasca, a força d’exilis interiors.

    Nascut a Bétera en 1903. El 1920 va iniciar estudis eclesiàstics a Astorga (Lleó) i es va ser ordenat sacerdot al 1926. Va tornar a la diòcesi de València, on va exercir a les parròquies de Pinet i a la de Sant Joan de Ribera a la ciutat de València. El 1939 va ser nomenat professor de “Cultura cristiana i Litúrgia” a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles (València), on va tenir com alumnes als més coneguts artistes valencians contemporanis, Eusebio Sempere, Juan Genovés, Hernández Mompó, Andreu Alfaro, Manuel Valdés Blasco, Juan de Ribera Berenguer…

    Va estudiar Arqueologia Cristiana a Roma des del 1946 fins a 1948, any en que torna a València i és nomenat professor d’Arqueologia Cristiana. Història de l’Art i Estètica al Seminari Metropolità de València (Montcada). Mostrava també una preocupació per la poesia contemporània: Emilio Prados, Vicente Aleixandre, Antonio Machado, Miguel Hernández.

    El 1953 i el 1955 va viatjar a París, on va eixamplar els seus estudis d’art i on va conèixer als més famosos artistes i estudiosos del seu temps, molts dels quals li serien presentats per madame Kandinsky, esposa del pintor, amb la qual el va unir una especial amistat. Té relació amb la revista l’Art Sacré i el 1956 és becat pel Govern francès per tal d’estudiar l’arquitectura religiosa moderna a França. Així té la possibilitat de viatjar i estudiar per diversos països d’Europa, entre ells França, Suïssa i Itàlia.

    El 1958. el Govern francès li concedeix les Palmes Acadèmiques oi el 1960 una nova beca per a estudiar l’arquitectura religiosa moderna a Alemanya.

    Al 1969. Alfons Roig hereta l’ermita de Llutxent, poble de la Vall d’Albaida, on viurà fins la seua mort.

    Va deixar l’ensenyament al 1974 i es va dedicar a la restauració de l’ermita amb l’ajut de la Diputació de València. El 1975 es va unir grup L’Eixam i el 1980 va ser nomenat fill adoptiu de Llutxent. Des de 1981, la Diputació Provincial de València convoca uns premis artístics amb el seu nom. Josep Renau, Manuel Hernández Mompó, Eusebio Sempere i Manuel Valdés Blasco han estat alguns dels guanyadors.

    El 1985 va fer donació de la seua pinacoteca a la Diputació de València. En ella es poden trobar obres de Victor Vasarely, Sempere, Julio González, Picasso, Kandinsky i Millars, entre unes altres, totes elles regalades pels seus autors, assegurava, “perquè jo mai he tingut diners per comprar aquestes coses”. Un any abans de morir el 1986, va ser condecorat pel govern francès com a “Oficial de les Palmes Acadèmiques”.

    El pare Roig va publicar diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964).

    També és autor d’obres de creació com ara el llibre de poemes Ronda dels veïns de l’ermita o d’altres com l’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent.

    Miguel Hernàndez, Alfons Roig i JM Serrat

    El dia 30 d’octubre celebrarem el 100è aniversari del naixement de Miguel Hernàndez “escriptor contemporani valencià en castellà”, com diu la Wiquipedia. Fill d’una família humil d’Oriola propietària d’un ramat de cabres.
    Es un dels meus poetes preferits. Un poeta del poble, amb un estil humà i amb molta sinceritat poètica. “Ese escritor salido de la naturaleza como una piedra intacta, con virginidad selvática y arrolladora fuerza vital” (Pablo Neruda)
    Recordo al professor Alfons Roig quan ens va presentar la versió musicada per Joan Manuel Serrat (1972) de las “Nanas de la cebolla”. Una poesia dedicada al seu fill, escrita des de la presó després de rebre una carta de la seva dona, en la que li deia que únicament s’alimentava de pa i ceba. Deia Alfons Roig que una poesia escrita en aquestes circumstàncies no es corresponia amb la versió de cançó de bressol típica que havia fet Serrat. Al professor no li agradava la versió musicada.ja  que enia amb poca força expressiva  i no reflexava el patiment del poeta . Tanmateix cal reconèixer la feina del cantant que ens va ajudar a conèixer al gran poeta Miguel Hernàndez.
    La cebolla es escarcha
    cerrada y pobre.
    Escarcha de tus días
    y de mis noches.
    Hambre y cebolla,
    hielo negro y escarcha
    grande y redonda.
    En la cuna del hambre
    mi niño estaba.
    Con sangre de cebolla
    se amamantaba.
    Pero tu sangre,
    escarchada de azúcar,
    cebolla y hambre.
    …….

    La Ciutat de les Arts i l’Arquitectura miraculosa

    Fa gairebé dos anys vaig escriure La ria de Rubí on comentava la transformació de la Ria de Bilbao i el que pot suposar per a una ciutat la construcció d’edificis emblemàtics.
    Bilbao s’ha transformat canviant la Ria i així ho reafirma Llatzer Moix, en el seu llibre “Arquitectura milagrosa” (Anagrama 2010). El Museu Guggeggeim de Frank Gerhy va fer “milacres” en Bilbao. Va ser un encert el fet de construir un edifici espectacular, encarregant-lo a un arquitecte estrella.
    Tanmateix Moix posa en qüestió algunes obres faraòniques com la Ciutat de les Arts i les Ciències de València
    en les que la relació entre la necessitat i el preu de les obres encarregades no semblen proporcionada
    Aquest estiu he tornat a passar per la Ciutat de les Arts i es cert que la vista exterior és impactant i és molt recomanable la visita d’alguns dels edificis com l’Oceanogràfic o l`Hemisfèric.
    Tanmateix, a més de la manca de proporcionalitat apareixen altres dubtes. Per exemple la funcionalitat. La inversió arquitectònica en relació a l’ús que se li dona a l’edifici no sempre es veu justificada.
    Quan vaig visitar el Museu de les Ciències Principe Felipe
    em va decebre. Malgrat reconèixer la seva bellesa, es molt criticable la seva funcionalitat. Tens la impressió de que s’ha aprofitat un edifici ja construït per ubicar-hi un museu. A més algunes alçades i baranes de protecció no semblen les més adients per rebre visites de grups de nens.
    Vaig comentar el tema amb gent del país i encara van aportar altres interrogants. S’havia de fer una inversió tant gran? Calia construir tants edificis i fer-los dins de la llera de l’antic riu?
    Calia que tots fossin del mateix arquitecte?
    Com diu Moix “València ha passat del monocultiu de cítrics … al monocultiu Calatrava”.

    El Celler de Rubí a Wiquipèdia

    Nova entrada del Celler a la Wiquipèdia

    El Celler Cooperatiu de Rubí (1920-1921) és un edifici modernista situat entre els carrers Federico García Lorca, General Prim, Pintor Murillo i Pintor Coello, obra del Cèsar Martinell. Va ser el penúltim celler que va construir.

    L’entitat Celler Cooperatiu

    L’entitat anomenada Celler Cooperatiu va ser fundada el 16 de març de 1919 com a secció depenent de la Cambra Agrícola Oficial de Rubí, l’actual Casino Espanyol. Un grup de 119 pagesos van decidir formar una cooperativa per esdevenir més competitius. Aquesta entitat va adquirir uns terrenys de 3.189 metres quadrats per edificar-hi un celler. Les varietats tradicionals de raïm a Rubí eren: sumoll, cua-sec, rosat, xarel•lo i la varietat picapoll es venia com a raïm de taula.
    El 1920 s’encarregà la construcció del celler al deixeble d’Antoni Gaudí, Cèsar Martinell i Brunet.
    El 1921 quedaren aprovats els estatuts, quedant integrada la societat a “l’Unió de vinyaters de Catalunya”. A l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 tingué medalla de plata i menció honorífica.
    A finals del 1932 el Celler es va deslligar de la Cambra agrícola i després de diverses fusions i canvis cap a 1939 va adoptar el nom de Celler Cooperatiu de Rubí, Societat Cooperativa Catalana Limitada.
    La societat es va anar ampliant fins al 1958. Paral•lelament la seva cabuda de vi va anar augmentant fins als 27.000 hl.
    Als anys 60 comença a entrar en decadència Es va iniciar amb la riuada de 1962. A la dècada dels 70 va patir els efectes de la decadència vitícola i es va anar reduint la seva producció. Va ser l’any 1989 que la cooperativa va plegar ja que la seva capacitat va quedar reduïda a 2.000 hl,. I l’Ajuntament va adquirir l’edifici i el terreny que l’envolta..

    L’edifici

    La construcció del Celler es va iniciar al 1920. Malgrat que el projecte preveia dues naus paral•leles, només se’n va construir una i la sala de màquines, a la part posterior. L’edifici consta d’una nau principal amb forma d’ela”, doble mur de totxo, finestres semicirculars amb pilarets i una coberta de dues vessants.
    A la façana sud hi trobem alguns detalls arquitectònics interessants, com el doble mur de totxo massís actualment com murs de trava, les finestres “termals” amb pilars de totxo massís en una sola crugia acabades en un arc de mig punt.
    Les tines de la nau principal estan disposades en dues fileres paral•leles, sobre voltes de maó de pla i arcs atirantats, A la tina número 10 en una rajola blanca es troba escrit el nom del constructor: “José Montemar”al C/ Sarrià, 8 de les Corts. Les tines es troben enllaçades per la seva part superior mitjançant uns passadissos penjats, als que s’accedeix per una escala de caragol. Al subterrani es van instal•lar dos rengles de dipòsits cilíndrics.
    L’any 1957 es va construir una segona nau, és un cos rectangular. Es va destinar a l’emmagatzematge i la venda de vi i derivats. L’habitatge és un element a part no integrat ni estructuralment ni compositivament a la resta de l’edifici.

    La rehabilitació

    A l’agost del 2007 es va enfonsar una part de la teulada. Actualment el Celler està en fase de restauració sota la direcció de l’arquitecte Joan Albert Adell. Es construiran dues escales i un ascensor per connectar les dues plantes. Es preservaran els arcs de descàrrega en forma de palmera, que serveixen per suportar les tines i mantenir-les aixecades, així com les pilastres de maons d’obra vista de la planta subterrània, tots dos elements característics del modernisme català que es poden trobar a pocs edificis.

    La teulada que es renovarà en la seva totalitat s’ha dissenyat seguint els cànons modernistes amb teula de color verd i terra. A la primera planta de l’edifici, a la qual s’accedirà des del carrer del Pintor Murillo, es mantindrà la doble alçada actual, amb una petita plataforma des d’on es podrà veure tot l’espai central de la nau i les 20 tines que hi ha en l’actualitat. Es construiran dues escales i un ascensor per connectar les dues plantes. Es preservaran els arcs de descàrrega en forma de palmera, que serveixen per suportar les tines i mantenir-les aixecades, així com les pilastres de maons d’obra vista de la planta subterrània, tots dos elements característics del modernisme català que es poden trobar a pocs edificis

    José María Díez-Alegría

    José María Díez-Alegría ha mort als 98 anys. Gairebé un segle de vida dedicada en gran part al servei dels altres. Alegria tenia els seus seguidors i els seus detractors, com tots els grans personatges.
    Recullo una de les seves anècdotes en la biografia publicada per Pedro Miguel Lamet que també va treballar al “Pozo del Tio Raimundo” i que ens ajuden a entendre la seva manera de pensar i de viure.

    Explica que una catequista de dones adultes a Andalusia es va topar amb una jove molt pobra, casada i amb fills, que se n’havia anat a viure amb un vell.
    -Dona, has de tornar, no pots seguir amb el vell.
    -Es clar que sí, senyoreta. Però és que el vell morirà de seguida, i jo em quedaré amb una caseta molt apanyada, em porto al meu marit i als meus fills, i problema resolt.
    -Però, dona, és que això va contra la llei de Déu.
    La dona va respondre amb convicció: “No, senyoreta, si jo amb el Senyor no tinc cap dificultat. Jo li dic al Senyor: Senyor, tu em perdones a mi i jo et perdono a tu “per tenir-me tan pobra”, va matisar Alegria, i estem en pau”

    Diuen que Diez-Alegria era un jesuïta sense papers.