Monthly Archives: Setembre 2010

Alfons Roig

Alfons Roig Izquierdo, (Bétera, Camp de Túria 4 de juliol de 1903 – Gandia, Safor 11 de maig de 1987) sacerdot, professor i escriptor.

Com a crític d’art, va ser un dels primers en parar l’atenció en l’art abstracte. Va ser també un enamorat de l’Impressionisme de Van Gogh i Matisse, de l’art de Picasso i Kandinsky, en els temps difícils de la dictadura del general Franco. Va centrar els seus esforços en ensenyar, descobrir i donar a conèixer l’art modern i els corrents artístics d’arreu d’Europa, que, malauradament, eren prohibides i ocultades en Espanya. Obrir els ulls als artistes joves, aqueixa fou la seua tasca, a força d’exilis interiors.

Nascut a Bétera en 1903. El 1920 va iniciar estudis eclesiàstics a Astorga (Lleó) i es va ser ordenat sacerdot al 1926. Va tornar a la diòcesi de València, on va exercir a les parròquies de Pinet i a la de Sant Joan de Ribera a la ciutat de València. El 1939 va ser nomenat professor de “Cultura cristiana i Litúrgia” a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles (València), on va tenir com alumnes als més coneguts artistes valencians contemporanis, Eusebio Sempere, Juan Genovés, Hernández Mompó, Andreu Alfaro, Manuel Valdés Blasco, Juan de Ribera Berenguer…

Va estudiar Arqueologia Cristiana a Roma des del 1946 fins a 1948, any en que torna a València i és nomenat professor d’Arqueologia Cristiana. Història de l’Art i Estètica al Seminari Metropolità de València (Montcada). Mostrava també una preocupació per la poesia contemporània: Emilio Prados, Vicente Aleixandre, Antonio Machado, Miguel Hernández.

El 1953 i el 1955 va viatjar a París, on va eixamplar els seus estudis d’art i on va conèixer als més famosos artistes i estudiosos del seu temps, molts dels quals li serien presentats per madame Kandinsky, esposa del pintor, amb la qual el va unir una especial amistat. Té relació amb la revista l’Art Sacré i el 1956 és becat pel Govern francès per tal d’estudiar l’arquitectura religiosa moderna a França. Així té la possibilitat de viatjar i estudiar per diversos països d’Europa, entre ells França, Suïssa i Itàlia.

El 1958. el Govern francès li concedeix les Palmes Acadèmiques oi el 1960 una nova beca per a estudiar l’arquitectura religiosa moderna a Alemanya.

Al 1969. Alfons Roig hereta l’ermita de Llutxent, poble de la Vall d’Albaida, on viurà fins la seua mort.

Va deixar l’ensenyament al 1974 i es va dedicar a la restauració de l’ermita amb l’ajut de la Diputació de València. El 1975 es va unir grup L’Eixam i el 1980 va ser nomenat fill adoptiu de Llutxent. Des de 1981, la Diputació Provincial de València convoca uns premis artístics amb el seu nom. Josep Renau, Manuel Hernández Mompó, Eusebio Sempere i Manuel Valdés Blasco han estat alguns dels guanyadors.

El 1985 va fer donació de la seua pinacoteca a la Diputació de València. En ella es poden trobar obres de Victor Vasarely, Sempere, Julio González, Picasso, Kandinsky i Millars, entre unes altres, totes elles regalades pels seus autors, assegurava, “perquè jo mai he tingut diners per comprar aquestes coses”. Un any abans de morir el 1986, va ser condecorat pel govern francès com a “Oficial de les Palmes Acadèmiques”.

El pare Roig va publicar diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964).

També és autor d’obres de creació com ara el llibre de poemes Ronda dels veïns de l’ermita o d’altres com l’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent.

Anuncis

Miguel Hernàndez, Alfons Roig i JM Serrat

El dia 30 d’octubre celebrarem el 100è aniversari del naixement de Miguel Hernàndez “escriptor contemporani valencià en castellà”, com diu la Wiquipedia. Fill d’una família humil d’Oriola propietària d’un ramat de cabres.
Es un dels meus poetes preferits. Un poeta del poble, amb un estil humà i amb molta sinceritat poètica. “Ese escritor salido de la naturaleza como una piedra intacta, con virginidad selvática y arrolladora fuerza vital” (Pablo Neruda)
Recordo al professor Alfons Roig quan ens va presentar la versió musicada per Joan Manuel Serrat (1972) de las “Nanas de la cebolla”. Una poesia dedicada al seu fill, escrita des de la presó després de rebre una carta de la seva dona, en la que li deia que únicament s’alimentava de pa i ceba. Deia Alfons Roig que una poesia escrita en aquestes circumstàncies no es corresponia amb la versió de cançó de bressol típica que havia fet Serrat. Al professor no li agradava la versió musicada.ja  que enia amb poca força expressiva  i no reflexava el patiment del poeta . Tanmateix cal reconèixer la feina del cantant que ens va ajudar a conèixer al gran poeta Miguel Hernàndez.
La cebolla es escarcha
cerrada y pobre.
Escarcha de tus días
y de mis noches.
Hambre y cebolla,
hielo negro y escarcha
grande y redonda.
En la cuna del hambre
mi niño estaba.
Con sangre de cebolla
se amamantaba.
Pero tu sangre,
escarchada de azúcar,
cebolla y hambre.
…….