Category Archives: Política

Polítics amb visió de futur

Un polític, en el moment del seu relleu, va lliurar tres sobres al seu substitut, tot dient-li que quan estigués molt apurat els anés obrint per ordre. El seu contingut li podria ser de gran utilitat per orientar-lo.
L’exercici del poder té les seves complicacions i, passat un temps, el successor es trobà davant d’un seguit de problemes per als quals no veia solució, així que el nou càrrec decidí obrir el primer sobre amb una nota que deia: “Parli malament de mi. Jo tinc la culpa de tot”. Encara que no li va agradar massa el consell el va posar en pràctica; amb molt bons resultats.
Al cap d’uns mesos les coses tornaven a complicar-se i decidia obrir el segon sobre: “Amb les estructures actuals no es pot fer res. Canvii-les” I començà a fer una reforma estructural, potser no massa important, però que li va aportar una millor imatge.
Va arribar a un punt, tanmateix, al cap d’un temps, en què aquestes reformes no van ser suficients i va haver d’obrir el tercer sobre, malgrat saber que era el darrer recurs de què disposava. “Comenci a escriure els tres sobres pel seu successor. El seu relleu és imminent”.
Mayor Zaragoza reproduïa aquest conte rus en una article al diari “El País” ja fa uns anys.
Sóc del parer que un càrrec public, ja sigui polític o tècnic, ha de treballar com si hagués de perdurar sempre en aquesta funció. Ha de marcar-se fites a mig i llarg termini. No es pot treballar pensant en obtenir només resultats immediats. Una programa de treball ha de mirar més enllà, s’ha de tenir visió de futur i anar aportant tot el que estigui a les nostres mans.
Tot i això, hem de pensar que els càrrecs son efímers: avui hi som i demà podem no ser-hi. La vida canvia i, encara que tots som necessaris, ningú és imprescindible.
El que hem de procurar sempre és aportar el nostre granet de sorra en la construcció d’una ciutat, d’una societat millor.
Anuncis

Mare vulc ser polític…

Què faríeu si un fill vostre vos fes aquesta pregunta?
Recorde aquella frase de “mamà quiero ser artista” i la resposta que li dóna sa mare
– Fill meu primer fes una carrera de profit i després ja veurem.
Una resposta semblant donarien molts pares al desig d’un fill o d’una filla de dedicar-se a la política. Això ja fa temps que es dóna.
Però ara la cosa s’ha agreujat. Ara a més del desprestigi (“tots els polítics són iguals”) està la sospita “tots els polítics són, presumptament, corruptes”
Quin panorama!
I les paraules del Joan Fuster continuen vigents: “Si tu no fas política algú la farà per tu i, possiblement, la farà en contra teua”
Fem un pas endavant i demanem que es valori la feina del polític. Procurem que els millors, els més preparats, els més solidaris es dediquin a la política. I els que ens dediquem temporalment als afers públics, especialment els que estem a la política local, hem de col•laborar amb els fets primer, però també amb el nostre discurs, fent patent que fer política és treballar pel be comú.
Hauríem de fugir de sembrar dubtes i voler qüestionar algunes actuacions d’uns polítics locals envers altres, de manera poc seriosa i poc consistent.. Com deia ma mare “tinguem coneixement” i mantenint la crítica, no ens deixem portar per una determinada campanya en la qual tot es vàlid.

No pensis en un elefant!

Que és el que fa decantar un vot indecís? Sovint veiem que molta gent no vota l’opció que el beneficiaria més, sinó aquella en la que s’identifica, encara que potser perjudiqui els seus interessos. L’explicació que dona Lakoff a quest fenomen és la del marc conceptual, estructures que donen forma a la manera com veiem el mon, i és en funció d’aquests marcs conceptuals que una majoria de persones decideixen el seu vot. (No pensis en un elefant?, es una frase que automàticament t’obliga a pensar en aquest animal.)

El llibre analitza el que fan els conservadors i els progressistes nord-americans. Els conservadors fan servir conceptes que els ajuden a expressar millor les seves idees i a influir en l’opinió pública per portar-la cap a la seva ideologia.

Posa exemples de les victòries de Bush i de Schwarzenegger. De quina manera van fer servir marcs conceptuals per convèncer a la gent. Aquesta dreta va invertir molts diners en finançar grups d’opinió per tal de que els ajudessin a comunicar millor les idees i al mateix temps a desarticular els raonaments del contrari. I mentre tant, l’esquerra sovint queia en el parany i es limitava a contrargumentar fent servir el mateix vocabulari de la dreta.

Malgrat ser fruit d’una intervenció improvisada de l’autor i estar centrat en els estats Units, els seu contingut en part es extrapolable al nostre pais i ens aporta molts elements per entendre el que passa en el mon polític i mediàtic i per poder actuar des de l’esquera.

En definitiva, es tracta d’un llibre, curt i molt recomanable, que ens ajuda a entendre aquesta estratègia de la dreta i com s’hauria d’actuar des de l’esquerra.

Resum del llibre
Conferència de Lakoff (en anglès)

Taronges, polítics i credibilitat

L’altre dia al Ple, vaig explicar una manera de fer dels llauradors valencians, per manifestar que els polítics hem de respectar els acords.
Hi ha un costum valencià que vaig viure a la meua comarca d’origen, la Safor, terra de tarongers. Ja fa anys, els compradors de taronges feien els contractes de compra-venda, “els tractes”, donant-se la mà, sense papers
– Et compre les taronges a 800 pessetes l’arrova
– Hauria de ser a 850
– Com a molt podria arribar a 815
– Si puges a 825 fem el tracte
– D’acord a 825.
I una vegada fet el tracte, tots el respecten. Tant el comerciant com el propietari, el llaurador.
Es comprava amb anticipació a la collita i per tant el preu sovint varia i d’altres llauradors tenen millor o pitjor preu en funció del moment en què han venut les taronges.
Però, el tracte ja s’ha fet i no es pot modificar. Si algú ho fes, ja no seria de fiar. Si ho fes el comprador, ningú mai més li voldria vendre. Si ho fes un llaurador, cap empresa li voldria comprar. Ningú voldria fer tractes amb ells.
Pot donar-se el cas que el cap de família fes el tracte i la seua dona, un germà o son pare, li diguera que ho ha fet malament, que s’havia d’haver esperat a que el preu pujara. La resposta seria “he donat la meua paraula i el tracte ja està fet”. En tot cas, abans d’acordar el preu, es pot consultar amb la família, o acceptar o no la proposta. Però un vegada acordat el preu, es dona la mà i es tanca el tracte. Diga el que diga la família o els amics.
Aquest costum em va anar bé per explicar-li a un dels grups polítics amb representació al Ple que, quan s’arriben a acords orals o escrits, aquests són sagrats i s’han de respectar.
Els polítics, especialment els locals, tenim com a un dels principals valors la nostra credibilitat, la nostra honradesa i hem de complir de manera escrupolosa allò que diem o acordem. Si perdem la credibilitat personal, que ens queda?

Ser polític a Rubí

No fa gaire en una entrevista a Radio Rubí em van preguntar que com és que estava en el món de la política i en concret com a regidor pel PSC. Els hi vaig respondre que hi sóc com a regidor de manera accidental. Es un tema que no m’havia plantejat fins fa aproximadament un any. Però que vaig acceptar amb molta il·lusió, sabent que és una cosa temporal.
Tanmateix em considero polític des de fa molt de temps. Entenc que la política forma part de la persona. Gandhi deia que si no et quedes en el teu cercle familiar i mires pels altres, això és fer política. No comprenc als que diuen que són apolítics. Puc acceptar que algú digui que és apartidista, que no vulgui militar en un partit concret. O fins i tot que estigui en contra dels partits. La militància és una opció personal. Però ser polític significa ser social, preocupar-se pel be comú, pel present i pel futur dels nostres veïns i conciutadans. Per la societat en general.
Un paisà meu, Joan Fuster, ho va deixar molt clar quan deia que “si no fas política, algú la farà per tu i, la farà en contra teva”. Aquesta sorna pròpia del Fuster potser és una mica exagerada, però té part de raó. Si tu no fas el possible per incidir en la política, en el que passa al teu voltant, a la societat, algú ho farà per tu i potser no t’agradi com ho faci.

Un polític de trinxeres

Diu una amiga meua que un polític local és un polític de trinxeres. Està sempre a primera línia. El polític a nivell autonòmic o estatal es troba a una certa distància del seu electorat per una part i, per l’altra, els temes als que es dedica no solen tenir una repercussió tan immediata amb les persones a les que afecta. Si elabora una llei aquesta tindrà uns efectes a mig o llarg termini, però no de manera imminent. El polític local veu als seus electors a cada moment. En un poble o ciutat mitjana tothom es coneix i qualsevol moment és bo per proposar, criticar o exigir alguna cosa al regidor/a o alcalde/ssa que es troba al carrer, al cinema o comprant.

Recordo una visita a la festa de barri, dels Avets, en la que alguns veïns van aprofitar per plantejar els problemes que els afectaven, especialment els que feien referència a una antena de telefonia que els preocupava molt. A partir d’aquí alguns companys de l’Ajuntament vam haver de d’assistir un altre dia a una assemblea a la plaça del barri, ja que no hi cabíem tots al local de l’associació de veïns. Tothom va poder manifestar el seu neguit i fer-nos les crítiques pertinents per les nostres actuacions i les propostes de solució. Uns es van expressar més calmats, altres no tant. Jo feia poc que era regidor i vaig respirar quan es va acabar l’assemblea que va durar bastant. Per sort, el tema que més els preocupava es va poder solucionar al cap d’unes setmanes.
La feina del polític local és molt enriquidora i pot donar moltes satisfaccions. Es té a les mans la possibilitat de resoldre temes, d’aportar solucions que millorin la vida ciutadana, la vida dels veïns i veïnes de la pròpia ciutat. En alguns casos els seus efectes són immediats, per exemple millorant les places, ampliant les voreres o plantant més arbres. En altres ocasions es treballen temes, que encara que es veuen de seguida, serviran per millorar el futur de la ciutat, com és el cas del Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM).
Per això hem de treballar tots per tal de que tothom, però especialment els joves, s’apuntin a participar en la millora de la ciutat i per tant, a col·laborar en la política, municipal.
Recordant al President J F Kennedy, diria: “no et preguntis què pot fer Rubí per tu, sinó què pots fer tu per Rubí” La política local és cosa de tots.

Ser polític a Rubí

No fa gaire en una entrevista a Radio Rubí em van preguntar que com és que estava en el món de la política i en concret com a regidor pel PSC. Els hi vaig respondre que hi sóc com a regidor de manera accidental. Es un tema que no m’havia plantejat fins fa aproximadament un any. Però que vaig acceptar amb molta il·lusió, sabent que és una cosa temporal.
Tanmateix em considero polític des de fa molt de temps. Entenc que la política forma part de la persona. Gandhi deia que si no et quedes en el teu cercle familiar i mires pels altres, això és fer política. No comprenc als que diuen que són apolítics. Puc acceptar que algú digui que és apartidista, que no vulgui militar en un partit concret. O fins i tot que estigui en contra dels partits. La militància és una opció personal. Però ser polític significa ser social, preocupar-se pel be comú, pel present i pel futur dels nostres veïns i conciutadans. Per la societat en general.
Un paisà meu, Joan Fuster, ho va deixar molt clar quan deia que “si no fas política, algú la farà per tu i, la farà en contra teva”. Aquesta sorna pròpia del Fuster potser és una mica exagerada, però té part de raó. Si tu no fas el possible per incidir en la política, en el que passa al teu voltant, a la societat, algú ho farà per tu i potser no t’agradi com ho faci.