Category Archives: Societat

Alfons Roig

Alfons Roig Izquierdo, (Bétera, Camp de Túria 4 de juliol de 1903 – Gandia, Safor 11 de maig de 1987) sacerdot, professor i escriptor.

Com a crític d’art, va ser un dels primers en parar l’atenció en l’art abstracte. Va ser també un enamorat de l’Impressionisme de Van Gogh i Matisse, de l’art de Picasso i Kandinsky, en els temps difícils de la dictadura del general Franco. Va centrar els seus esforços en ensenyar, descobrir i donar a conèixer l’art modern i els corrents artístics d’arreu d’Europa, que, malauradament, eren prohibides i ocultades en Espanya. Obrir els ulls als artistes joves, aqueixa fou la seua tasca, a força d’exilis interiors.

Nascut a Bétera en 1903. El 1920 va iniciar estudis eclesiàstics a Astorga (Lleó) i es va ser ordenat sacerdot al 1926. Va tornar a la diòcesi de València, on va exercir a les parròquies de Pinet i a la de Sant Joan de Ribera a la ciutat de València. El 1939 va ser nomenat professor de “Cultura cristiana i Litúrgia” a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles (València), on va tenir com alumnes als més coneguts artistes valencians contemporanis, Eusebio Sempere, Juan Genovés, Hernández Mompó, Andreu Alfaro, Manuel Valdés Blasco, Juan de Ribera Berenguer…

Va estudiar Arqueologia Cristiana a Roma des del 1946 fins a 1948, any en que torna a València i és nomenat professor d’Arqueologia Cristiana. Història de l’Art i Estètica al Seminari Metropolità de València (Montcada). Mostrava també una preocupació per la poesia contemporània: Emilio Prados, Vicente Aleixandre, Antonio Machado, Miguel Hernández.

El 1953 i el 1955 va viatjar a París, on va eixamplar els seus estudis d’art i on va conèixer als més famosos artistes i estudiosos del seu temps, molts dels quals li serien presentats per madame Kandinsky, esposa del pintor, amb la qual el va unir una especial amistat. Té relació amb la revista l’Art Sacré i el 1956 és becat pel Govern francès per tal d’estudiar l’arquitectura religiosa moderna a França. Així té la possibilitat de viatjar i estudiar per diversos països d’Europa, entre ells França, Suïssa i Itàlia.

El 1958. el Govern francès li concedeix les Palmes Acadèmiques oi el 1960 una nova beca per a estudiar l’arquitectura religiosa moderna a Alemanya.

Al 1969. Alfons Roig hereta l’ermita de Llutxent, poble de la Vall d’Albaida, on viurà fins la seua mort.

Va deixar l’ensenyament al 1974 i es va dedicar a la restauració de l’ermita amb l’ajut de la Diputació de València. El 1975 es va unir grup L’Eixam i el 1980 va ser nomenat fill adoptiu de Llutxent. Des de 1981, la Diputació Provincial de València convoca uns premis artístics amb el seu nom. Josep Renau, Manuel Hernández Mompó, Eusebio Sempere i Manuel Valdés Blasco han estat alguns dels guanyadors.

El 1985 va fer donació de la seua pinacoteca a la Diputació de València. En ella es poden trobar obres de Victor Vasarely, Sempere, Julio González, Picasso, Kandinsky i Millars, entre unes altres, totes elles regalades pels seus autors, assegurava, “perquè jo mai he tingut diners per comprar aquestes coses”. Un any abans de morir el 1986, va ser condecorat pel govern francès com a “Oficial de les Palmes Acadèmiques”.

El pare Roig va publicar diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964).

També és autor d’obres de creació com ara el llibre de poemes Ronda dels veïns de l’ermita o d’altres com l’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent.

José María Díez-Alegría

José María Díez-Alegría ha mort als 98 anys. Gairebé un segle de vida dedicada en gran part al servei dels altres. Alegria tenia els seus seguidors i els seus detractors, com tots els grans personatges.
Recullo una de les seves anècdotes en la biografia publicada per Pedro Miguel Lamet que també va treballar al “Pozo del Tio Raimundo” i que ens ajuden a entendre la seva manera de pensar i de viure.

Explica que una catequista de dones adultes a Andalusia es va topar amb una jove molt pobra, casada i amb fills, que se n’havia anat a viure amb un vell.
-Dona, has de tornar, no pots seguir amb el vell.
-Es clar que sí, senyoreta. Però és que el vell morirà de seguida, i jo em quedaré amb una caseta molt apanyada, em porto al meu marit i als meus fills, i problema resolt.
-Però, dona, és que això va contra la llei de Déu.
La dona va respondre amb convicció: “No, senyoreta, si jo amb el Senyor no tinc cap dificultat. Jo li dic al Senyor: Senyor, tu em perdones a mi i jo et perdono a tu “per tenir-me tan pobra”, va matisar Alegria, i estem en pau”

Diuen que Diez-Alegria era un jesuïta sense papers.

Mare vulc ser polític…

Què faríeu si un fill vostre vos fes aquesta pregunta?
Recorde aquella frase de “mamà quiero ser artista” i la resposta que li dóna sa mare
– Fill meu primer fes una carrera de profit i després ja veurem.
Una resposta semblant donarien molts pares al desig d’un fill o d’una filla de dedicar-se a la política. Això ja fa temps que es dóna.
Però ara la cosa s’ha agreujat. Ara a més del desprestigi (“tots els polítics són iguals”) està la sospita “tots els polítics són, presumptament, corruptes”
Quin panorama!
I les paraules del Joan Fuster continuen vigents: “Si tu no fas política algú la farà per tu i, possiblement, la farà en contra teua”
Fem un pas endavant i demanem que es valori la feina del polític. Procurem que els millors, els més preparats, els més solidaris es dediquin a la política. I els que ens dediquem temporalment als afers públics, especialment els que estem a la política local, hem de col•laborar amb els fets primer, però també amb el nostre discurs, fent patent que fer política és treballar pel be comú.
Hauríem de fugir de sembrar dubtes i voler qüestionar algunes actuacions d’uns polítics locals envers altres, de manera poc seriosa i poc consistent.. Com deia ma mare “tinguem coneixement” i mantenint la crítica, no ens deixem portar per una determinada campanya en la qual tot es vàlid.

Taronges, polítics i credibilitat

L’altre dia al Ple, vaig explicar una manera de fer dels llauradors valencians, per manifestar que els polítics hem de respectar els acords.
Hi ha un costum valencià que vaig viure a la meua comarca d’origen, la Safor, terra de tarongers. Ja fa anys, els compradors de taronges feien els contractes de compra-venda, “els tractes”, donant-se la mà, sense papers
– Et compre les taronges a 800 pessetes l’arrova
– Hauria de ser a 850
– Com a molt podria arribar a 815
– Si puges a 825 fem el tracte
– D’acord a 825.
I una vegada fet el tracte, tots el respecten. Tant el comerciant com el propietari, el llaurador.
Es comprava amb anticipació a la collita i per tant el preu sovint varia i d’altres llauradors tenen millor o pitjor preu en funció del moment en què han venut les taronges.
Però, el tracte ja s’ha fet i no es pot modificar. Si algú ho fes, ja no seria de fiar. Si ho fes el comprador, ningú mai més li voldria vendre. Si ho fes un llaurador, cap empresa li voldria comprar. Ningú voldria fer tractes amb ells.
Pot donar-se el cas que el cap de família fes el tracte i la seua dona, un germà o son pare, li diguera que ho ha fet malament, que s’havia d’haver esperat a que el preu pujara. La resposta seria “he donat la meua paraula i el tracte ja està fet”. En tot cas, abans d’acordar el preu, es pot consultar amb la família, o acceptar o no la proposta. Però un vegada acordat el preu, es dona la mà i es tanca el tracte. Diga el que diga la família o els amics.
Aquest costum em va anar bé per explicar-li a un dels grups polítics amb representació al Ple que, quan s’arriben a acords orals o escrits, aquests són sagrats i s’han de respectar.
Els polítics, especialment els locals, tenim com a un dels principals valors la nostra credibilitat, la nostra honradesa i hem de complir de manera escrupolosa allò que diem o acordem. Si perdem la credibilitat personal, que ens queda?

Vicenç Ferrer, Premi Nobel de la Pau

Vicenç Ferrer és un sant amb arrels valencianes (la seva família era originària de Gandia). El passat 19 de juny va morir als 89 anys.
Els diaris l’anomenen el cooperant català, un filantrop (El País), l’intocable català (Vilaweb) … Jo prefereixo qualificar-lo de sant en el sentit més popular del terme. Creients i no creients li donem un significat molt especial a aquesta paraula com a persona digna d’admiració i de ser imitada. “Persona molt virtuosa” , (diu una de les accepcions del DIEC). Una persona que ha dedicat la major part de la seva vida als demés, als més necessitats.
Durant la seva vida va rebre diverses distincions. L’any 1998 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia . El 2000 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. L’any 2001, la UNESCO el va anomenar Personatge destacat de la història del segle XX. I al 2008 va ser guardonat amb el Premi Català de l’Any pels lectors d’El Periódico. Al 2009 el Govern espanyol li va atorgar la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil. Fins i tot va ser proposat pel Premi Nobel de la Pau.
Però el millor premi que, segurament, ha obtingut, és la mirada de cents de milers d’ulls de les persones que varen passar per casa seva els dies posteriors a la seva mort, ulls que, amb la mirada fixada a l’horitzó, es movien entre les llàgrimes incrèdules per la pèrdua del seu mestre i l’admiració més pregona envers una persona que, vinguda de lluny, els havia donat tot el que tenia i més sense demanar res a canvi.
Ara és el moment de que la seva fundació rebi aquesta distinció tant important de reconeixement de la labor que ha fet i continua fent en favor dels més desafavorits.
Diverses institucions com la Generalitat, la Federació de Municipis de Catalunya, el Senat , així com ajuntaments, partits polítics, diaris com el Periódico s’han unit a aquesta causa. I com no, al Facebook s’ha creat un grup amb la mateixa finalitat i ja compta amb gairebé 39.000 membres.
Aquest sant català, amb arrels valencianes és mereix que la seva fundació rebi el Premi Nobel de la Pau i crec que ho aconseguirem.

25 anys d’Escola Ginesta

Inauguració de l'Escola Ginesta

Inauguració de l'Escola Ginesta

Fa uns dies vaig participar en un acte de celebració del 25è aniversari de l’Escola Ginesta de Matadepera, la meua escola. Us ben asseguro que vaig sentir nostàlgia i per un moment vaig pensar que m’agradaria tornar a treballar allí.
Quants bons records. Quantes bones vivències. Van ser 10 anys (9 com a director) molt intensos i molt positius.
Teníem com a objectiu aconseguir una escola pública de qualitat Una escola “arrelada” al poble de Matadepera. Volíem passar de la “Escuela Graduada Mixta Matadepera” amb el “maestro” a l’Escola Ginesta, una centre educatiu capaç de “competir” en qualitat amb l’altra escola, un centre privat situat al peu de Sant Llorenç del Munt.
Érem més joves que ara. Jo no tenia encara trenta anys. Teníem un repte per davant i molta il•lusió. Comptàvem a amb un excel•lent equip humà. Una Associació de pares i mares molt implicada. Una regidora d’educació que treballava intensament per l’escola.
Des de la direcció del centre i amb la col•laboració de tothom, vam impulsar una nova línia d’escola. Parlàvem de l’escola “pública, laica i catalana”. L’escola de tothom sense cap mena de discriminació.
Vam passar d’uns 40 alumnes al voltant de 400 en pocs anys.
Teníem clar que l’aprenentatge s’havia de fer fora de les aules, que calia viure les tradicions, que la informàtica i l’anglès eren dues eines bàsiques.
Recordo que quan vam inaugurar el nou edifici, va venir el President de la Generalitat (Jordi Pujol) i ens va animar a continuar treballant amb els ordinadors PCs (en teníem només 4, però érem l’única escola de la zona que en disposàvem).
El millor és que l’alumnat venia content a l’escola i que avui en dia guarden un bon record de la seva estància al centre.

Google Latitude, el Gran Germà d’Orwell

Quan vaig llegir el llibre de George Orwell “1984” a finals dels 60, pensava en com seria la societat del futur, però la veia molt llunyana. En la mateixa època també vaig veure la pel·lícula de François Truffaut “Fahrenheit 451”en la que es volia destruir tots els llibres cremant-los i algunes persones memoritzaven un llibre per poder-lo conservar. Tot això em va fer pensar en el control social i la manipulació informativa.
Us podeu imaginar un món on els documents siguin només digitals i on sigui fàcil la seva manipulació? Algú, que Orwell anomenava el “Gran Germà” podria canviar el relat de la història fent desaparèixer alguns personatges o canviant-ne el seu perfil o simplement fent desaparèixer alguns fets.
No exactament, però alguna cosa semblant podria passar amb el Google. Un cercador que a molts ens va convèncer per la seva rapidesa i eficàcia, que ha crescut i leixamplat els seu productes. Actualment té un bagatge informatiu actualitzat constantment i aquest coneixement podria esdevenir perillós.
Google està present en tot un seguit de negocis: DoubleClick (publicitat i màrqueting digital) i FeedBurner (gestió de RSS, noticies i comentaris de blocs i d’altres web).YouTube (vídeo), Blogger (blocs), (correu electrònic), AdSense (publicitat on line), Google News (noticies), Google Docs (documents compartits), Google Talk (xat), Picasa(fotos), Orkut (xarxa social), Google Maps (mapes i geolocalització), Google Images (cercador d’imatges), Google Finance (informació financera), etc.
Tots els correus electrònics que es gestionin amb Gmail, les converses xat que es facin amb Google Talk, les cerques amb el Google i els documents amb el Google Docs, a més de totes les estadístiques dels llocs web, són escanejades i la seva informació és indexada.
A partir d’aquest cabal informatiu Google et pot enviar-te informació d’una agència de viatges amb notícies del lloc on vols viatjar o bé donar-te l’adreça d’una farmàcia i el nom del producte que t’anirà bé per a la malaltia que has comentat que tens.
I, per si faltava quelcom, ara acaba de posar en marxa una nova aplicació. Google Latitude es una funció de Google Maps, que des del teu mòbil serveix per saber on es troben els teus amics a cada moment. Això pot anar molt bé pels pares o pels familiars de persones dependents, però pot ser una eina que posi en perill la teva privacitat, encara que sempre requereix el teu consentiment per activa-la.
En principi Google no fa servir aquestes dades per res negatiu, però la comparació amb el Gran Germà és molt fàcil de fer.
Com sempre, tot es pot fer servir, però hem de ser conscients del que fem i prendre algunes precaucions.